Birroloprova: Reptilian Petrodeath

Aquesta vegada li toca el torn a la Petrodeath de Reptilian, una de les cerveseres que està per mèrits propis entre les clàssiques del sector a Catalunya.

Funcionen amb força encert des del 2009 a Sant Vicenç de Calders, tant que entre les seves referències hi ha algun nom gairebé mític com la Ibuprofano. La cervesa que provarem avui va aconseguir fa poc la plata al Barcelona Beer Challenge 2020 en la categoria Strong European Beer, així que les expectatives són altes.

D’entrada

Ens trobem amb una ampolla clàssica de 33cl amb una etiqueta sòbria que representa una cervesa negra amb la seva escuma i que ens dona la informació justa. El que tenim a les mans és una Baltic Porter, que encara que ho pugui semblar no és simplement una Porter amb més alcohol (una Doble o Imperial Porter, vaja). En realitat és un estil molt particular que neix als països escandinaus i Rússia intentant replicar les Imperial Stouts que s’importaven des d’Anglaterra, i que generalment es fa amb llevats lager o bé llevats ale a temperatures baixes. Veiem que té una graduació del 12%, que és molt fins i tot per una Baltic Porter, i 50 IBUs, que d’entrada sembla molt però que pensant que es tracta d'una cervesa negra amb tant alcohol possiblement no es notaran tant. A més dels quatre ingredients bàsics trobem que està feta amb xarop d’auró (sirope de arce, us estalvio anar a mirar-ho), sucre de canya i canyella. La veritat, amb aquesta graduació, la quantitat de llúpol i aquests ingredients extra que són dolços no sé ben bé què esperar, però segur que no serà una cervesa que deixi indiferent.

Servint

En obrir l’ampolla ens trobem un aroma boníssim a xocolata amarga. Em feia una mica de por trobar l’alcohol, però com a mínim a la olor no es nota gens. La carbonatació està força bé per una cervesa d’aquest estil, sense gaire esforç acaba deixant un dit d’una escuma marró consistent. El líquid evidentment és negre opac però no és gaire dens, tal i com s’espera d’una Porter.

Tastant

És una cervesa de textura sedosa, no és d’aquelles negres denses i embafadores sinó que passa molt bé i en boca es nota el gas, així que no costa gens de beure. Té un sabor molt potent, principalment a xocolata amarga, amb una mica de fruita negra i regalèssia i un toc fumat, no domina el gust a torrat i a cafè de moltes altres cerveses negres. A l’empassar es nota una miqueta de picant molt agradable (potser la canyella?), i en general no és tan dolça com un podria pensar mirant la llista d’ingredients. Es nota la feina dels 50 IBUs. Quan s’escalfa una mica si que apareix una mica més de dolçor i un punt licorós, però no arriben a dominar al llúpol. Els 12 graus no es noten per enlloc, estan perfectament integrats, de la mateixa forma que la dolçor i l’amargor estan equilibrats. És una cervesa de glop mig, però més perquè val la pena assaborir-la que perquè costi d’empassar.

Conclusió

Espectacular. No passa cada dia que algú aconsegueixi aquest equilibri entre sabor, alcohol, dolçor, amargor i facilitat de beure quan estem parlant d’una negra d’aquesta graduació. És una cervesa tan ben feta que és perillosíssima, perquè es beu com aquell que diu sense voler i et quedes amb ganes de més. Tant si en general t’agraden les cerveses negres com si no n’ets gaire fan jo crec que és una cervesa que s’ha de tastar ni que sigui una vegada per després poder comparar. Ara mateix me’n vaig a mirar quina va ser la que va treure l’or, perquè si aquesta és la plata...